Qui Sóc

qui sóc

Sóc la Victoria Lepori, la Vivi, nascuda un 23 de febrer de 1969. M’he format en Psicologia a la Universitat de Barcelona i en Interpretació a l’Escola Nancy Tuñon, a Barcelona. Després d’haver treballat en algun projecte de Dansa-Teatre amb l’Óscar Molina i com a professora de Dramatització en centres de reinserció per a toxicòmans i nens en situació de risc social a la Mina, vaig decidir marxar a l’estranger, concretament a Nova York.  Allà vaig continuar els meus estudis, al Lee Strasberg Theater Institute, on vaig estar un any estudiant el seu Mètode. Vaig tenir la sort de treballar en el cinema, en un projecte català liderat pel productor Carles Benpar, on 5 directores catalanes dirigien cadascuna un capítol sobre un sentit. Jo vaig rodar sota la direcció de la Núria Olivé-Bellés el capítol del tacte. També vaig treballar en el teatre off-Broadway en una producció del Pavol Liska, i una de personal amb una companya catalana.

En  l’àmbit de l’Art teràpia m’esperava una gran oportunitat: un any de pràctiques , sota la supervisió de Luis Rojas Marcos en l’Hospital de Woodhooll, a Brooklyn , participant en la Art-teràpia que oferien als pacients interns i col·laborant amb la psicòloga que feia les primeres visites als pacients externs. Després d’això vaig marxar a Hawaii, a l’illa d’Oahu. Aquesta experiència em va fer connectar més que mai amb la naturalesa, amb l’espiritualitat, en concret amb el Sufisme.

Després d’aquesta etapa vaig tornar a terres catalanes, seduïda per la gent meravellosa i aquesta cultura que tanta força té. Un passeig per la Plaça del Rei un 23 d’abril i una sobrassada de Mallorca de la meva amiga Esther, van ser alguns dels motius com per decidir que aquí tenia el que necessitava.

Ja aquí, vaig treballar en molts projectes teatrals, uns amb més projecció que d’altres, però si cal que en recordi un en particular, és “Vagines”, que vam estar fent al Teatreneu durant 3 mesos i després gira per Catalunya. També destaco en el cinema la meva primera feina, amb el grandíssim Bigas Luna, en “La teta i la lluna”. Això em portaria a treballar en d’altres projectes amb el senyor Bigas, com ara “Las Comedias Bárbaras” de Valle Inclán , que vam fer a Sagunto, i diversos vídeos. En destaco un ,“Allactatrice”, una “guerra “ de llet entre dues dones davant del mar, en blanc i negre. Una delícia. Gràcies Bigas.

I també estic orgullosa d’haver col·laborat en “Smoking Room”, de Roger Gual i Julio Wallavitz, “Ouija”, de Juan Pedro Ortega. Més teatre, alguna cosa de tele, molta formació, molta lluita, fins que un dia vaig dir prou.

Llavors vaig convertir-me en mare. Vaig allunyar-me de d’aquests móns pels quals lluitava i amb la meva filla a l’escola bressol, se’m va donar la oportunitat de preparar alguna cosa per nens i nenes. I així va començar tot, preparant un “Patufet” per nens i nenes de 3 anys. Allà vaig començar a veure què volia fer i com m’agradava fer-ho. Objectius: explicar contes i fer als infants partíceps de la història. Utilitzar la narració oral, sí, i també fer servir la plàstica, la música i el moviment. Res estàtic. Jo no sóc estàtica. Explicar històries, gaudir-les junts, viatjar junts.

Ara, combino les classes de teatre i els contes i tallers per nens, les obres de teatre per joves amb la companyia Mea Culpa  i  la Teràpia Gestalt. Col·laboro també amb un grup de teatre format per discapacitats psíquics.

En el futur desitjo continuar explorant el món dels contes, seguir muntant espectacles infantils, i apropar cada cop més el teatre i la teràpia per als qui ho necessitin.